Publicacions
Reflexions sobre la Covid-19
1. La pandèmia com a experiència humana
A l’edat mitjana, l'epidèmia, la pesta, era tinguda per una plaga, un autèntic flagell que marcava, de manera inesperada i fatal, un gran nombre de persones. Sovint era considerada fruit, no pas d'una transmissió patògena directa entre individus, sinó d'un càstig diví; de la intervenció d’éssers sobrenaturals, d’influències astrals, d'anomalies atmosfèriques, d’exhalacions terrestres, d'aliments infectats, d'aigua pol·luïda, o bé de la roba bruta. Aquell aire corromput per raons climàtiques, però també per emanacions de cadàvers i d'excrements, apareixia com el principal agent de la propagació i de l'esclat col·lectiu del contagi, de la infecció. Aquest model interpretatiu de causes antecedents està fixat, en general, a partir del relat clàssic de la “pesta d’Atenes” de Tucídides i també de les plagues veterotestamentàries.
L'Europa medieval està profundament marcada per dues pandèmies de pesta. La primera, associada al nom de l'emperador Justinià (entre el 541 i el 767, i tindrà 15 “episodis”); la segona, la “gran pesta”, que més tard rebrà la denominació de “pesta negra”, apareixerà l'any 1347 i no desapareixerà fins l’any 1722, a Marsella. Altres patologies també es mostren despietades: la verola, que causaria la mort d'Hug Capet, la disenteria, que afecta especialment els infants al segle VI i IX i que també afecta les tropes angleses prop d’Azincourt (1415). Formes de tuberculosi òssia i pulmonar es difonen a partir d'una soca bovina de la vall del Po fins al nord d'Europa al segle XIII. El tifus, causa de la mort de sant Lluís, i el tracoma afecten més particularment els exèrcits croats en els seus llargs periples.
L’impacte generat d’aquestes epidèmies (a les quals també hi podríem afegir el d’altres malalties endèmiques per definició, com ara la lepra) afecta, de ple, comportaments religiosos, socials i culturals, així com també, evidentment, la demografia, l’economia, la política o la medicina. Tot això ens evocaria, fortament, la persistent visió de l’edat mitjana com un període terriblement fosc, tot i que l’època moderna tampoc no restarà aliena a molts d’aquests aspectes.
Fem un salt endavant i preguntem-nos com era la situació a Florència al s. XVII. Henderson, en el seu llibre Florence Under Siege, ens parla, per exemple, de com s’establien cordons sanitaris. Ja hem dit que el contagi s’atribuïa a l’aire corromput; la malaltia s’encomanava per l'alè i pel tacte. Així doncs, es van extremar les condicions higièniques relacionades amb les tasques de les carnisseries, la roba de llit, els residus humans, els fems, els captaires, les prostitutes i els jueus. A la primavera del 1630 es van endegar iniciatives per ajudar els pobres a sobreviure, als quals els patricis els aportaren generoses almoines.
Finalment, la pesta va arribar el setembre del 1630: es va establir la quarantena, així com mecanismes per fer arribar aliments a aquells que ho necessitessin. Els monestirs i les viles van convertir-se en espais d’aïllament, en llatzerets. Es tractava d’un sistema ben coordinat, amb personal mèdic i religiós. El suport de la família, dels amics i dels veïns també va ser molt important. I també, evidentment, van haver-hi dificultats; fruit de la mala situació financera, de la frustració, la criminalitat es va incrementar. Henderson ens descriu la reacció a la pesta com una intensificació de la vida ordinària: més neteja, més estigmatització dels pobres, més oracions i més gràcies.
Deia Marc Tul·li Ciceró que la historia és testis temporum lux veritatis vita memoriae magistra vitae nuntia vetustatis. Som les persones bons alumnes d’aquesta mestra sàvia?
Certament, aquesta epidèmia del Covid-19 no és la primera de la història ni, malauradament, tampoc no serà l’última. Recuperem incerteses profundes, pors ancestrals i correm el risc de paralitzar-nos, de caure en la inacció...; i ara més que mai és necessària l’acció que neix de la solidaritat, de l’originalitat, de l’adaptació màxima. Són també dies en què sovintegen arreu les citacions que ens remeten Giovanni Bocaccio, Daniel Defoe, Albert Camus, però, també, Mary Shelley, les quals ens inviten a rellegir els seus Journals of Sorrow, per exemple.
I, un cop hem escoltat les veus del passat, podem preguntar-nos sobre el futur. Què canviarà? I si no canvien tantes coses com imaginem, i si no aprenem de tot allò que estem vivint aquí i ara? I si la història ja no és la nostra mestra? Aquest seria el gran perill. Els temps de crisi són conjuntures d’aprenentatge forçós, però, la memòria, l'oblit, la ignorància o, fins i tot, la més grollera manipulació..., quin paper jugaran? Com analitzaran els historiadors i els antropòlegs aquesta pandèmia mundial dins de 100 o 200 anys? Haurem sabut estar, cadascú de nosaltres, a l’alçada? No podem fer pas història- ficció, haurem de deixar que la història es desplegui, però sí que podem, clar és, girar la vista enrere.
Thomas Hobbes deia, en el seu Leviatan, que hem d’escollir entre llibertat i seguretat. Algú dirà que la llibertat és bona, però la seguretat és millor quan l’alternativa és un risc constant de mort. Ara bé, fins a quin punt s’ha de deixar fer als governs? Ens poden vigilar massivament? Això significarà viure en un futur orwellià? Potser també ens caldria reivindicar un cert estoïcisme i recuperar Epictet: centrem-nos en allò que puguem controlar: el nostre comportament davant d’aquesta situació que ens desafia i interpel·la.
Fins ara, el focus del debat polític sobre el coronavirus ha estat gairebé exclusivament sobre les dimensions de la salut pública d'aquesta pandèmia, afegint-hi també la crisi econòmica i social que se’n deriva. Però, no podem pas negligir tota una altra història de desconcert, de patiments i d’angoixes profundes. Sens dubte que, a la llarga, serà la ciència i la medicina les que ens salvaran, i potser també les mesures econòmiques que prendran els governs. No obstant tot, a curt i mitjà termini, més enllà de governs, de medicina i de ciència, el que ens resguardarà serà el mateix que va protegir els nostres avantpassats: el seu comportament, la seva consciència i la seva solidaritat. I tant de bo aquests esdevinguin actituds permanents i no actes heroics ocasionals, perquè com va escriure Albert Camus: le bacille de la peste ne meurt ni ne disparaît jamais.
Núria Farré
2. VALORS FRANCISCANS I LA COVID-19 LLIÇONS FRANCISCANES DE LA COVID-19.
Tots estaríem d´acord en què els principals valors franciscans (encara que podrien ser extrapolables a altres àmbits) són la fraternitat, la pobresa, la humilitat, l´oració i una concepció de l´alegria. Perdoneu la meva pedanteria, no és la meva intenció descobrir la sopa d´alls, sinó la de transmetre com aquesta desgràcia que ha estat la pandèmia del Covid-19 m´ha fet reflexionar sobre els valors franciscans, la seva actualitat i la necessitat de portar-los a terme en la nostra vida diària quan aquesta es normalitzi (siguem creients o no, en tant que crec que aquests valors són, en la seva majoria, universals).
Anem a pams. Segurament el valor referència del franciscanisme és la fraternitat i aquests dies que hem estat confinats hem pogut observar com allò que passa a un germà situat a milers de quilòmetres ens afecta. Sempre ha estat així però, ara més que mai, en som conscients. També hem pogut veure la necessitat de la solidaritat entre tots els humans del món per fer front als grans problemes i que intentar solucionar-los de forma individual ens porta al desastre global, a la incompetència, la por i la desesperança. Per altra banda les trucades telefòniques, o a través d´altres mitjans tecnològics, s´ha demostrat que són molt necessàries per a mantenir l´ànim. Un cop més, doncs, la fraternitat efectiva es demostra com una de les millors eines humanitzadores. També hem pogut observar com l´activitat de moltes persones que voluntàriament dediquen el seu temps lliure a l´ajuda dels veïns i conciutadans s´ha convertit en quelcom imprescindible, vital i, per tant, quelcom de primera necessitat. Així, doncs, l´esperit fratern tan característic de l´esperit franciscà (encara que no únicament ni exclusivament propi del franciscanisme) és l´eina fonamental per a ser humans, per a convertir-nos en humans, per a desenvolupar-nos com a humans i per a viure com a humans.
No podem oblidar el valor de la humilitat. La Covid-19 ha posat de manifest la nostra debilitat, que no som gran cosa i que, en qualsevol moment, tot el que tenim, tot allò que presumptament ens dona la seguretat, desapareix, es fon en un no-res. Però no sols això, sinó que hem vist com han estat els més humils els que han sustentat la nostra civilització, la nostra manera de viure. Han estat les caixeres del supermercat, les persones que es dediquen a reposar el menjar o a netejar els edificis clau, els escombriaires i, sobretot, les infermeres les quals han fet més humana la vida durant aquests durs dies.
Una altra lliçó de tota aquesta tragèdia és que ha fet visible que moltes de les “necessitats” que aparentment tenim no són autèntiques necessitats. Quan es va anunciar el confinament ningú va buscar joies sinó paper higiènic. Tota una metàfora. Per què no mantenir aquest criteri la resta de l´any? La germana mort va afectar rics i pobres. Altra cosa són les conseqüències de la crisi sanitària, però en aquest punt hi entra en joc el valor de la fraternitat del que ja he parlat. No defenso la misèria sinó una vida allunyada de l´ostentanció, de l´opulència, del consumisme pel consumisme i d´un capitalisme salvatge que destrueix no sols la fraternitat i la dignitat humana sinó el mateix ecosistema terraqui de forma global. No deixa de ser curiós i molt cridaner el comportament dels animals en estat salvatge ara que els humans ens hem quedat a casa. Tota una lliçó però també una crida a la reflexió del que estem fent i com ho estem fent amb tota la resta de la creació.
Finalment voldria dir quelcom sobre la perfecta alegria franciscana fonamentada, principalment, en el concepte d´agraïment. Agraïment a Déu per la vida, per allò que hem pogut gaudir i pel temps que ho hem fet, per les sortides de sol, pel vermut del diumenge o, perquè no dir-ho, per la cerveseta en una terrassa una tarda calorosa d´agost. Per la gent que hem conegut, per tot allò que hem pogut compartir; per tot el positiu, pel tot el perdó rebut i per tot el perdó donat. També agrair als amics amb els que hem compartit el meravellós viatge que és el viure .
Finalment sols indicar que aquests dies haurien de servir també per poder (almenys per als cristians) dedicar un temps a un diàleg íntim i sincer amb Déu, a una oració fruit d´un exercici d´introspecció serè i sincer i que ens hagi portat, en la mesura del possible, al descobriment del jo més profund, en fer sortir a la llum la veracitat i l´autenticitat de la nostra fe. Per als agnòstics i ateus hauria de servir per dirigir la mirada al nostre interior i reflexionar sobre la nostra realitat, les nostres accions i el nostre entorn. Sobre el que fem bé i el que no com a individus i com a societat. No perdem tot allò positiu que ens ha portat, enmig de tot el negatiu, aquesta pandèmia.
Salut, Pau i Bé. Josep Serra i Sales.
3. Una mirada cap a l´horitzó de la transició
La irrupció sobtada i inesperada de la pandèmia per Covid-19 ha fet trontollar els maons de l´estil de vida al que estàvem adaptats actualment, sembrant el caos i la incertesa en el panorama individual, sanitari, laboral, econòmic i social.
I és que les epidèmies, juntament amb la fam i les guerres, han estat, tradicionalment, un dels grans mals que han amenaçat la humanitat.
Socialment, hem hagut d´aprendre a mantenir una distància inter-personal de seguretat i a restringir la mobilitat, en un context en el que, paradoxalment, mai com fins ara, la densitat de població en nuclis urbans havia estat tan elevada ni el fenomen de la globalització tan estès.
Des d´una visió mèdica, en els moments inicials, alguns signes d´alerta van ser l´observació de quadres d´infecció respiratòria de causa desconeguda, que no només afectava a persones d´edat avançada, sinó també a adults joves sans. En segon lloc, una taxa de mortalitat estimada propera al 2% (en estudis inicials)1. I en tercer lloc, un índex de propagació exponencial en el qual cada persona podia transmetre la malaltia a unes altres dues o tres persones2. La contenció ha resultat més difícil que altres brots perquè persones amb símptomes lleus o en fase pre-simptomàtica també podien propagar la malaltia.
Sota una perspectiva global, alguns dels reptes sanitaris que els estats han hagut d´afrontar passen per les millores en el cribratge poblacional massiu; la detecció de les persones malaltes, mitjançant les proves diagnòstiques, la disponibilitat de les proves diagnòstiques, la disposició dels equips de protecció, especialment pels treballadors en l´àmbit sanitari, l´establiment d´un tractament eficaç i el desenvolupament d´una vacuna.
Tots aquests reptes han confluït en un punt: el canvi és ben present en la dimensió biològica de la vida, i a vegades els canvis ens assalten de manera dolorosa, sobrevinguda i inesperada. Aquesta pandèmia ha posat a prova la nostra capacitat d´adaptació al canvi (individual, comunitari i institucional), un cop més, com tantes altres vegades al llarg de la història. Probablement el millor signe d´esperança sigui la manifestació de la força transformadora dels éssers humans. Altres signes a destacar són la resiliència del sistema sanitari que, amb pitjor o millor fortuna, no ha exclòs cap persona de l´assistència (cosa que no passa amb els sistemes d´altres països). També les onades de solidaritat i unió de milers de persones que, de manera altruista i espontània, han posat els seus talents al servei del bé comú, així com moltes empreses han sabut re- inventar-se i ajustar la seva producció a les necessitats poblacionals.
Una última reflexió, una de les propostes que ha emergit amb força ha estat la instauració del teletreball, que en l’àmbit sanitari s´anomena telemedicina4. Si bé, per algunes praxis administratives pot tenir la seva aplicabilitat, convé tenir present, per una banda, que l´acte mèdic requereix, en molts casos, realitzar una exploració física. Per altra banda, que la comunicació telemàtica té el seu propi lloc i caldrà una mirada
atenta a les seves repercussions com a via de comunicació efectiva que busca diagnosticar problemes de salut i acompanyar amb humilitat.
Aquests i altres aspectes s´hauran de tenir en compte a l´hora de fer una valoració de les iniciatives estructurals per tal que aquestes no se serveixin del caos, de la confusió o de la crisi per instaurar una atenció sanitària deshumanitzada i deshumanitzadora. Cal procurar que els instruments que haurien de ser un medi a disposició de les persones no acabin esdevenint un objectiu en si mateix relegant la persona en darrer lloc.
La història d´aquesta pandèmia, és una història del triomf de la vida. Una vida on els processos de transformació i renaixement hi són presents.
Bibliografia
1.- Wang, Chen, et al. "A novel coronavirus outbreak of global health concern." The Lancet. 395.10223 (2020): 470-473.
2.- Gates, Bill. "Responding to Covid-19: a once-in-a-century pandemic?." New England Journal of Medicine 382.18 (2020): 1677-1679.
4.- Hollander, Judd E., and Brendan G. Carr. "Virtually perfect? Telemedicine for COVID-19." New England Journal of Medicine (2020).
5.- Gandhi, Rajesh T., John B. Lynch, and Carlos del Rio. "Mild or Moderate Covid- 19." New England Journal of Medicine (2020).
4. ATURAR EL TEMPS
Anna Sàez Mateu
Al juliol, ni dona ni caragol. A més de 37 graus no es poden cometre excessos. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores. Un, dos, tres, pica paret. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. El motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És quan més es viatja i no se m’acut una estació de l’any menys idònia per fer-ho. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun. L’estiu és creuar el desert de París, Texas cada cop que se surt de casa; una invasió subtil de mosques. Sant Jordi és el contrari. És la primavera esquitxant amb roselles un horitzó verd infinit. Les tardes eternes, l’alegria de viure. Un dia en què es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. I encara que el calendari no el pinti de color roig, és una jornada laborable en què ens organitzem per fer mitja festa. El triomf, efímer, de l’anarquia.
Enguany, però, es farà realitat la sinistra metàfora que li vaig sentir emprar al propietari d’un viver entrevistat a la televisió. “L’única sortida que veig a les roses que teníem preparades serà per fer corones de morts.” Semblava una boutade, però va fer curt, perquè ni tan sols se celebren vetlles ni funerals. Sant Jordi no serà, com era previsible. L’aposta de la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes és passar la festa al 23 de juliol, en plena canícula. Visualitzo el carrer Major a petar de gent i sento aquell calfred que et recorre l’esquena quan entres en un cotxe que ha estat hores aparcat al sol. I potser és perquè em cremo i se’m desfan les ales a l’apropar-me al sol que penso que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència. L’intent èpic de fer girar l’engranatge que mou el món. Locke movent l’illa de Lost. No hi haurà un Sant Jordi de xancles que rellisquen en un peu suat, serà una altra cosa. Un succedani necessari per salvar el sector.
I va arribar el Dia del Llibre. Quan ens expliquen una història atroç viscuda en primera persona tendim a pensar que nosaltres no podríem passar per aquell trasbals físic o emocional. Fals. El llindar del dolor és com un d’aquells xiclets que recomanaven nou de cada deu dentistes —el desè vetllava pel negoci. La nostra capacitat d’adaptació té la flexibilitat de Simone Biles. Quaranta dies i seguim com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podem. O potser és que quan la vida es complica recordem que l’alternativa és pitjor. I t’acabes acostumant a tot. Fins al 23 d'abril. No sabíem que trobaríem a faltar tant Sant Jordi fins que ens el van prendre. Amb les imatges dels carrers buits ja hi comptàvem, però els balcons guarnits em van commoure. Era la constatació que ja no podrem mesurar la vida en primaveres, perquè sempre ens en faltarà una.
Ens volem creure la mentida que la diada es pot moure de data, aquella certesa amb què li diem a una criatura espantada que per més fosca que sigui la nit, l’endemà sortirà el sol. I així serà, i veurem les escates de drac al terra, amb els pètals de les roses que no es van regalar. I admetrem que ens sentirem una mica princesa bleda, que res no pot fer contra el monstre microscòpic que atemoreix la població. I esperarem Sant Jordi com qui espera Godot. Perquè tornarà, com les orenetes de Bécquer, i ens endinsarem al cau del conill que et porta al país de les meravelles. O, el que és el mateix, obrirem un llibre que encara
no sabem que existeix i farem cap a un món que recorrerem la resta de la nostra vida. No hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El Sant Jordi que va morir García Márquez vaig rememorar l’escena en què el capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?”. Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida”. Contra això, cap bitxo pot. Encara que portem la bandera groga del còlera seguim navegant, seguim llegint.
Text a partir d'articles publicats al diari Segre el 17-4-2020 i el 24-4-2020
5. L’avorriment
Forçats al confinament per la pandèmia, des dels diversos mitjans de comunicació, amb encomiable unanimitat, se’ns vol estalviar la desagradable, a cops insuportable, experiència de l’avorriment. Se’ns proposa que cuinem, i quins plats; se’ns encomana l’educació dels nostres fills reclosos, i se’ns en recomana, consegüentment, les estratègies pedagògiques; se’ns ofereix incomptables aplicacions de mòbil per aprendre idiomes, o per tenir cura de la salut, o per entretenir-se. No obstant això, la constància de la insistència a favor de la diversió, només informa de l’actualitat, fantasmal o real, del seu oposat; però, com si d’una excepció o d’una anormalitat es tractés.
Al contrari, aquesta emergència extraordinària i heretge de l’avorriment, en realitat és velada permanència. Quan treballem en el nostre ofici, o estudiem per al nostre futur, o quan fem esport i tenim cura del nostre cos, o quan juguem al casino o a la petanca; en definitiva, quan estem divertits, una ombra d’avorriment plana sobre la nostra activitat, sobre qualsevol activitat que puguem fer. Perquè l’absolutesa no és la nostra condició, la màxima diversió no està absenta d’un mínim avorriment; i, a la inversa, el més intolerable dels avorriments no deixa de coexistir amb alguna raquítica ocupació, com bellugar els dits de les mans, rinxolar-se un floc de cabells, o canviar contínuament el canal de la televisió, sense que ens plagui cap programa, prement sense parar el botó del comandament a distància.
Divertits molt o poc, per tant, l’avorriment és un malestar que, correlativament amb més o menys intensitat, sempre ens acompanya. Implica una separació, una distància, una discontinuïtat; i, com a malestar, una discrepància i una dissidència: estem disconformes amb nosaltres mateixos, sigui allò que sigui que fem. No es tracta d’una conformitat oculta encara pendent i que hauria d’acomplir-se, com un remordiment; sinó d’un moment coetani i antitètic de qualsevol possible conformitat que mantinguem o que ens proposem. Simplement, l’avorriment certifica la nostra exterioritat, la nostra estrangeria o forania, respecte de qualsevol activitat i en qualsevol moment.
Deslliurant-nos íntimament de la necessitat, l’avorriment compareix també com l’experiència enutjosa de la nostra llibertat. Ni en una cadena de muntatge, ni en el més estricte dels exèrcits, l’ésser humà no pot concebre’s com l’engranatge de cap màquina ni com l’anella de cap cadena, perquè l’efectivitat o la cohesió depenen de la seva voluntat; dit d’una altra manera, tot allò que som i tot allò que ens envolta, adquireix, finalment, la solidesa o la fragilitat de la nostra elecció. Per això, la bondat del món o la seva perfídia no ens és mai aliena; per això, no som mai innocents, ni tan sols de la nostra innocència. Per això, sempre pilots en la nau de la nostra vida, ningú no es pot considerar passatger acomodat o excusat.
Avorrits, malgrat tantes suggestions i sol·licitacions. Avorrits, no perquè estiguem reclosos entre les quatre parets de casa nostra, ni perquè les possibilitats de diversió s’hagin reduït dràsticament; sinó perquè una epidèmia inesperada i cruel ha tornat impossibles els vells compromisos, l’antiga diversió. Com que res no és allò que era, entre nosaltres i allò que solíem, s’ha instal·lat una cerca de desinterès, d’apatia, de desgana, d’abúlia, d’indolència; i l’obligació, tants cops menystinguda, a voltes oblidada, de la nostra llibertat. I, així, avorrits, ens qüestionem les nostres maneres de ser, el món en què
vivim, i com hi actuem; humans sobretot, i, de vegades, contra tot, finalment definim i redefinim allò que volem, des de l’avorriment.
Josep Maria Porta
6. Una oportunitat per arrelar-nos
M’agradaria creure que després que tot això hagi passat, aconseguirem destriar millor el gra de la palla, pel que fa a la informació. Potser serem més exigents, tant en el fons com en les formes, i ens haurà cansat de tal manera el brogit mediàtic, tota la fressa de rumors i conspiranoies, que sabrem distingir els bocamolls a primer cop d’ull. Tothom pot imaginar múltiples conseqüències de la pandèmia en l’àmbit econòmic, social, ambiental, polític... Però, en qualsevol cas, els pronòstics els hauran de fer economistes, sociòlegs, geògrafs, ambientòlegs i politòlegs. Són els científics els qui han de posar a prova les respectives teories sobre cadascun d’aquests àmbits fàctics per mitjà de prediccions basades en les metodologies corresponents. No hi ha res més a dir aquí, si no volem córrer el risc d’esdevenir opinadors qualssevol, sofistes de baratillo, i d’estrafer el nostre gremi, que prou se les ha amb un ministre esdevingut caricatura de la nissaga socràtica. Tenim l’oportunitat de convèncer-nos que ha de parlar i mereix ser escoltat qui veritablement en sap.
En segon lloc, i si rescatar la veritat no fos prou guany, podem pensar en les conseqüències ètiques de tot plegat. Aquest és l’àmbit pròpiament filosòfic. D’això sí que en podem parlar, per bé que tot sistema ètic no és res per si mateix si no condueix a una pauta d’actuació. I em va bé reivindicar, en aquest punt, el que el 1943 deia Simone Weil enmig d’una situació traumàtica com va ser la Segona Guerra Mundial. En un llibre de lectura obligada aquests dies, L’arrelament1, ens indica que tota renaixença, tota reconstrucció després de l’ensulsiada, passa per la consciència del sofriment i la renúncia. Perquè és només des de l’experiència del sofriment i la renúncia que neix en la persona l’empatia i la compassió. I és a partir de l’empatia i la compassió que es genera l’acció social, solidària, la vertadera fraternitat que ens vincula en un tot, que ens hi arrela.
A aquesta pandèmia, hi hem arribat des d’una societat de consum on ni el sofriment ni la renúncia hi tenien cabuda. En no ser atractius per vendre res, han estat ocultats, proscrits, silenciats. El somni occidental ens feia creure blindats. No obstant això, el dolor físic existeix i ens fa conscients de la veritat de la condició humana, ens revela que la nostra autonomia és enganyosa, ja que estem sotmesos a la necessitat mecànica, a les lleis que regeixen l'ordre del món, que fan que l'ésser humà sigui un ser vulnerable, fràgil i mortal.
Se m’acut que potser en traurem això: recuperar el valor de la veritat i fer-nos conscients de la nostra vulnerabilitat. Però temo ser massa optimista.
Eduard Batlle (@batlle_e) Professor de filosofia i poeta
1 WEIL, Simone: L’arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l’ésser humà. Barcelona: Edicions de 1984, 2016.
7. CONFINAMENT
Informen, els mitjans, que l’estat d’alarma no és el que preveu la legislació ordinària en emergències sanitàries. A la conca d'Òdena, es va ordenar el confinament el dia abans que es declarés aquesta, per iniciativa de la comunitat, i només amb autorització judicial, com preveu l'Article 8.6 de la jurisdicció de contenciosos. La comunitat és qui veu i viu de prop les coses i els bons resultats. L'exemple d'Alemanya: l'Estat coordina un marc general, i les decisions són de cada land. Més pesquis i respecte al poble.
Rifar-se la llei existent i suficient per fer la seva és indicador d'una larvada rebel·lió del poder contra el poble sobirà, i més amb les formes histriòniques i ridícules del muntatge de “la autoridad competente”. Sense afegir "militar por supuesto", però dient declarar la guerra al virus, integrant militars en un boirós comitè de crisi o així, que animaven la lluita contra el Covid-19 amb arengues casernàries, i traient l'exèrcit al carrer. Un avís en tota regla de "por donde andan los tiros". La guerra real és contra els que tenen competències apropiant-se-les, i contra les llibertats anul·lant-les. És el poder que volen: l’absolut de dictador, com el de la malaltia, fent viure la gent dues pors. Vergonyosa contribució a la pau social, que els importa un rave.
La gestió desordenada, la incompetència de "la autoridad competente", on primer és imposar la seva sense escoltar les comunitats, regne de la improvisació, les contradiccions, les mentides, els desastres, fins a ser el primer país en percentatge de morts i un dels primers en mentir. Perquè ells no han de rebre lliçons de ningú..., ni consells. També es confinen a si mateixos en la seva torre d’ivori, el dels queixals dels elefants del cap d'Estat caçador.
Quan compareix el "competente", el seu enrevessat discurs no il·lustra, estaborneix. Amagar la irracionalitat darrere de paraules és anar contra la raó, i el qui va contra la raó va contra la voluntat i la persona. Raó i voluntat són els pilars de la vida sempre matisats pels sentiments i per les emocions, que marquen el bon o mal humor, la química de l'organisme, en definitiva, la salut.
Per tant, preguem Déu davant la que, en tant que faltats, en diuen nova normalitat, una ximpleria, perquè si una cosa és nova no és normal. El virus i els mals espirituals generats seguiran aquí. I el poder també.
Hug Banyeres, doctor en Filosofia
8. De l’epidèmia a la pandèmia i la “visita” als amics
No són moments per jugar amb etimologies. Us avanço que no sóc epidemiòleg sinó filòleg i em dedico a filosofar (de fet, em toca ensenyar Heràclit, Parmènides, Epicur o Plató a la Universitat de Lleida en una assignatura optativa). La dificultat del moment en què vivim ens empeny a no parlar més que de l’actualitat. Això no obstant, tothom ha sentit dir alguna vegada que el mot “pandèmia” prové del grec “pan” (tot) i “démos” (poble), sobretot quan la premsa assenyala que el coronavarius va esdevenir pandèmia, tal com ens han repetit els titulars fins a la sacietat (“els contagis locals del Covid-19 amenacen amb pandèmia” o el de fa dos mesos —cf. diari Segre): “l’OMS declara que el coronavirus s’ha convertit en una pandèmia”. Vull assenyalar, però, quelcom que potser no interessa massa als empresaris o als economistes: que hi ha altres termes de significat similar al de pandèmia, com ara “epidèmia” o “pesta”, on trobem un doble problema. D’antuvi, ambdós són polisèmics i d’origen ben distint (grec i llatí, respectivament); en segon lloc, els seus significats propis es van confondre en la seva aplicació dins de l’àmbit de la medicina.
En llegir, fa poques setmanes, un treball molt ben documentat sobre el vocable grec epid?mía i la seva identificació amb el llatí pestis, a càrrec de Luis M. del Pino (Dynamis vol. 28, 2008), m’ha semblat interessant de resumir un parell d’idees importants i bàsiques que en aquest treball s’hi palesen. La primera, que el significat original del mot “epidèmia” era “visita”, “arribada a un lloc”. En aquest sentit, Plató en fa un ús abundant com quan al seu Parmènides,
127.a.5 diu: «Tan bon punt va acabar amb ell, els seus germans li explicaren quin era el motiu de la nostra presència; ell em va reconèixer, atès que em recordava de la meva anterior visita». Aquest terme grec (“epid?mía”) fou traduït al llatí com a morbus popularis o vulgaris, això és, com a “malaltia col·lectiva”.
Així, doncs, els grecs s’hi referien contínuament amb la idea de “visita”, “arribada” o “irrupció” de quelcom nociu que venia de fora, i els seus traductors llatins ho entenien com a malaltia col·lectiva o “epidèmica”. En un passatge d’Epidèmies VII, (1) 59 hi llegim: «A Cares, a l’hivern, després d’agafar una tos epidèmica, va tenir una febre aguda». En aquesta frase, hi copsem com Hipòcrates hi assenyala que aquesta tos era comuna a més habitants d’aquella contrada i per això la qualifica d’“epidèmica” i, per tant, remarca la idea de l’arribada o la visita, no només a Cares, ans a la resta dels habitants d’aquell indret.
La segona idea que volia emfasitzar succintament és que, durant el Renaixement, l’equivalència entre “epidèmia” i “pesta” es veurà consumada, i el terme “pesta” s’anirà usant més de mica en mica. Així, el metge francès N. Lemelin establirà un sil·logisme relatiu a la “pesta” el 1628, reproduint la idea expressada al llibre hipocràtic De natura hominis amb el terme “epidèmia”, i al citat “Sobre els flats”, amb el terme loimós: «Ja que la pesta és la més disseminada de les malalties, la seva causa ha de ser la més disseminada, com l'element més disseminat és l’aire, i aquest és l’element causant de la “pesta”». La locució “Pesta Negra” s’utilitzà, habitualment, per dissenyar la gran epidèmia de pesta esdevinguda a mitjan segle XIV, que és anacrònica, ja que es va poder emprar uns segles més tard. Tot i ser el seu origen enigmàtic, aquesta expressió s’ha volgut relacionar amb la llatina Atra mors, expressió que es troba en textos de Virgili, Lucreci i Sèneca. Altres cronistes del segle XVIII procedents de Dinamarca la van acunyar. Com assenyala L.
M. del Pino, la historiografia mèdica ha estat capaç de posar en relleu que el Llibre de les epidèmies hipocràtic és el primer text que recull històries clíniques completes; tanmateix, no ha relacionat el sentit originari del seu títol —“epi- dèmia”, com a visita del metge als parents— amb el seu contingut —una col·lecció valuosa d’històries clíniques.
El mot grec epid?mía volia dir, originàriament, “visita”, “arribada” que, com hem vist, es referia a la visita del metge al pacient, o viceversa; mentre que la paraula llatina “pesta” feia referència a una malaltia contagiosa inespecífica. Tanmateix, epid?mía significarà una malaltia estesa arreu, com la pesta. Així, doncs, “epidèmia” i “pesta” han acabat coincidint en la seva significació. En conclusió, el Covid-19 ens ha visitat, ha fet irrupció entre nosaltres, sibil·linament, i és tan infaust que ha deixat les nostres ciutats tocades de mort. Però se n’anirà. Aquest és el sentit del mot: va i ve. No en tingueu cap dubte, ens en sortirem d’aquesta pandèmia, però amb un veritable i ingent desig de “visitar” els amics, amb una mena de “visita” postCovid ben diferent a la qual ens ha fet la ferotge “epidèmia” actual.
9. LA PESTA SOM NOSALTRES
Fa tres-centes anys i escaig, Daniel Defoe va escriure A journal of the plague year (Diari de l’any de la pesta), on explicava l’experiència dels londinencs, de l’any 1665, quan van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.
El relat en primera persona revela que les mateixes conductes insolidàries d’aleshores es reprodueixen en els nostres dies. Són capteniments individualment racionals, però col·lectivament suïcides. Defoe explica que al començament de la malaltia els més rics van abandonar Londres cap a les seves residències al camp, cosa que va provocar, inevitablement, l’extensió de l’epidèmia al voltant de la ciutat i, arreu, com aquesta afectava especialment els més pobres. És clar que és racional escapar de la pesta, o del coronavirus, perquè si jo no estic infectat, o, si més no, ho crec així, per què he de restar al costat dels infectats, a risc d’infectar- me jo? Però aquesta conducta individual és contrària als interessos del col·lectiu, i, fins i tot, eventualment, als meus propis interessos. Si estic infectat, no solament moriré jo, sinó que mataré altres. Si no estic infectat és possible que em salvi, però altres, infectats, que hauran seguit el meu exemple, n’infectaran altres, i potser a mi mateix.
Podem imaginar com segueix el relat: la gran por, els confinaments forçats dins de les cases, els crits desesperats dels veïns sans de les cases clausurades per la policia de la ciutat, virtualment condemnats a morir amb els seus veïns infectats, les fugides per les teulades d’uns i altres perquè no podien suportar estar empresonats en cases de mort; la difusió de la malaltia, pares desesperats davant dels cadàvers dels seus fills, criatures mamant del pit de les seves mares mortes i mares veient morir criatures als seus braços, individus embogits corrent pels carrers, altres llençant-se als fossars on cremaven els cadàvers, exasperats, maleint el nom de Déu. Defoe explica que hi havia persones que, un cop eren conscients que havien caigut malaltes, rondaven pels carrers, no solament indiferents al perill que suposaven per als altres, sinó desitjosos d’encomanar-los el seu mal, com posseïts per una ràbia cega contra els seus semblants.
I enmig de tot això, la pesta de la irracionalitat, que feia que la gran massa —com sempre, els pobres, ignorants i espantats— sucumbís als falsos metges, endevinaires, futuròlegs i venedors de remeis fraudulents, que mataven en lloc de curar. Ja sabem que nosaltres en tenim de globals, com Donald Trump i el seu desinfectant; com locals, amb l’inefable Josep Pàmies i el seu MMS. Que els morts els caiguin damunt.
L’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava, que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i, accidentalment, van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.
En fi, sigui com sigui, cal que pensem en el dia en què tot això acabi i quin determini prendrem, si estar agraïts perquè la pandèmia ens ha estalviat i tractar de reajustar les nostres vides, o retornar als hàbits de sempre.
Ramon Camats: «Cave Canem», SEGRE.com. Dissabte, 2 de maig de 2020.
10. L’ÈTICA DE L’AUTORESPONSABILITAT COM A SALVAGUARDA CIUTADANA
Possiblement, dintre de la crisi del Covid-19, el que més ha impactat en la nostra societat ha estat l’obligació del confinament total, el qual restringeix i impedeix un dret fonamental com és el de lliure circulació. La fonamentació utilitzada per reduir aquesta llibertat era el de la salvaguarda de la salut pública.
Segons l'OMS, la salut pública engloba totes les activitats relacionades amb la salut i la malaltia, l'estat sanitari i ecològic de l'ambient de vida; l'organització i el funcionament dels serveis de salut, planificació, gestió i educació; i poden ser desenvolupades, aquestes àrees, per una administració pública.
Aquesta ha estat una decisió del Govern central, emparat jurídicament en el marc de l’estat d’excepció. Certament, ha estat un decisió protegida per les recomanacions que feien les autoritats sanitàries, però era l’única forma possible d’impedir la propagació de la pandèmia? Certament, no.
A diferència del model adoptat per l’Estat espanyol, a Suècia s’ha optat per la via menys intervencionista d’Europa, en la lluita contra la pandèmia. Ha desenvolupat una acció fonamentada en una tancada flexible amb mesures enfocades a col·lectius concrets, i en l’autoresponsabilitat dels seus ciutadans.
Reconèixer la responsabilitat de les persones en la cura de la salut genera múltiples conflictes i dilemes ètics. Així doncs, a partir d’aquesta premissa reflexiva, vull fer la meva aportació sobre les conseqüències de la supremacia del control de l’Estat sobre la salut, o l’opció de l’autoresponsabilitat.
Afirmem l’(auto)responsabilitat com a “capacitat” que té tot subjecte de prendre postura reflexiva en relació a ell mateix i a la vida pròpia, i jugar un paper essencial respecte a la tasca de renovació de la vida en si.
Dins el marc de la filosofia política, un element de debat ha estat com es relacionen les administracions públiques amb la societat a la qual han de servir: si com a súbdits, o com a ciutadans. Per tant, a partir de les reflexions de Husserl i Popper, vull aportar la meva visió sobre el conflicte ètic-polític que planteja el Covid-19.
Ara crec que caldria tornar a llegir un text de Husserl que em va copsar força en el seu dia i que ens pot aportar molta llum sobre el debat que he plantejat: “Meditación sobre la idea de una vida individual y comunal en absoluta autorresponsabilidad”.
L'ètica personalista, desenvolupada per Husserl i fonamentada en l’autoresponsabilitat, és l’ampliació de l'ètica formal de l'imperatiu categòric kantià. Husserl, quan parlava de la filosofia, es referia a la fenomenologia com a la filosofia de l’autoresponsabilitat radical.
Tot subjecte individual és membre d’una comunitat i, per tant, hem de distingir entre l’autoresponsabilitat de l’individu i la de la col·lectivitat (cessió de sobirania personal en mans dels organismes de l’Estat); però, alhora, aquesta societat no pot autoresponsabilitzar-se si no és mitjançant el subjecte personal individual, per tant, l’autoresponsabilitat abasta, en el seu si, uns deures envers aquesta.
Tota societat és una síntesi dels individus que la formen, una col·lectivitat formada a partir de les accions interpersonals, gràcies a l’acció social d’uns envers els altres; l’autoresponsabilitat vers la pròpia comunitat, la de cada individu, entrecreuada amb la d’altres individus, la qual ha de ser l’eina que solidifiqui i doni harmonia a la comunitat plena, segons Husserl i que jo signo absolutament.
Cal recordar, ara, les aportacions al tema de debat, de Karl Popper, el qual sempre m’ha interessat més per les seves reflexions en filosofia política que en epistemologia, malgrat la seva gran aportació epistemològica de la teoria de la falsació.
En el seu llibre La sociedad abierta y sus enemigos —crec que no existeix l’edició en català—, societat tancada és tota comunitat no-democràtica i, més específicament, les societats totalitàries (feixisme i comunisme). En aquesta mena de col·lectivitats, hom predica la submissió de l’individu a l’Estat i la dominació de les generacions actuals a les futures. No s’admet la crítica i es regeixen per la tradició, per la doctrina oficial indiscutible o per la saviesa il·luminada dels dirigents (altrament dits experts). Per a Popper, societat oberta és la comunitat democràtica de model occidental, és a dir, amb llibertat d’expressió, democràcia participativa i economia de lliure empresa. La seva característica fonamental és que propugna i encoratja la iniciativa individual. En una societat oberta, els individus que la formen han de ser, indestriablement, lliures i responsables dels seus actes.
Hom podria pensar que, com que vivim en una comunitat amb entramat institucional democràtic, vivim en una societat oberta. Però tenir la carcassa institucional, no significa que les premisses d’acció pública siguin democràtiques. Popper era plenament conscient de les amenaces internes i externes que havia de patir la civilització occidental, i que tenir una col·lectivitat d’entramat institucional democràtic no implicava tenir una societat oberta i lliure, capaç d’assimilar i articular el respecte a la llibertat.
Ara però, els enemics de la comunitat oberta, aquelles forces autoritàries del retorn a la caverna que Popper denunciava fa mig segle, com una amenaça per a la feble democràcia occidental, continuen tractant d’enderrocar-la. Ara no es presenten com a feixistes o comunistes, sinó com a servidors democràtics públics, que amb eines més subtils —el retall de les llibertats cíviques i els drets humans amb la coartada de la inseguretat i la por— pretenen aconseguir el mateix que els enemics de la societat oberta que ens indicava Popper. Per tant, ara més que mai, l’eina de defensa del dret de l’autoresponsabilitat és l’eina més eficaç en la defensa de les comunitats obertes que ens plantejava Popper.
La màxima plasmació de la llibertat personal és l’autoresponsabilitat. Com ja ens va ensenyar Erich Fromm, les col·lectivitats que tenen por de la llibertat, de la pròpia llibertat, la plasmació màxima de la qual és el principi d’autoresponsabilitat, són les comunitats que amb major facilitat desenvoquen en una societat tancada.
Cal recuperar i defensar el paradigma de l’autoresponsabilitat com a màxima premissa de construcció del principi de ciutadania, com a subjecte primer de tota acció pública i política. Una llibertat absoluta comporta una autoresponsabilitat rotunda, si no estarem cedint part de la nostra sobirania personal a uns poders de l’Estat, que, per pròpia salvaguarda, anteposaran els principis de raó d’Estat, enfront dels drets dels ciutadans. Ens trobem davant un enfrontament dialèctic entre els motius d’Estat, com a salvaguarda de les seves pròpies institucions, i els principis de llibertat i d’autonomia personals, els quals són l’únic marc d’acció individual que ens permet ser plenament lliures, que ens permet ser plenament ciutadans.
XESCO GUILLEM i CRESPO
A l’edat mitjana, l'epidèmia, la pesta, era tinguda per una plaga, un autèntic flagell que marcava, de manera inesperada i fatal, un gran nombre de persones. Sovint era considerada fruit, no pas d'una transmissió patògena directa entre individus, sinó d'un càstig diví; de la intervenció d’éssers sobrenaturals, d’influències astrals, d'anomalies atmosfèriques, d’exhalacions terrestres, d'aliments infectats, d'aigua pol·luïda, o bé de la roba bruta. Aquell aire corromput per raons climàtiques, però també per emanacions de cadàvers i d'excrements, apareixia com el principal agent de la propagació i de l'esclat col·lectiu del contagi, de la infecció. Aquest model interpretatiu de causes antecedents està fixat, en general, a partir del relat clàssic de la “pesta d’Atenes” de Tucídides i també de les plagues veterotestamentàries.
L'Europa medieval està profundament marcada per dues pandèmies de pesta. La primera, associada al nom de l'emperador Justinià (entre el 541 i el 767, i tindrà 15 “episodis”); la segona, la “gran pesta”, que més tard rebrà la denominació de “pesta negra”, apareixerà l'any 1347 i no desapareixerà fins l’any 1722, a Marsella. Altres patologies també es mostren despietades: la verola, que causaria la mort d'Hug Capet, la disenteria, que afecta especialment els infants al segle VI i IX i que també afecta les tropes angleses prop d’Azincourt (1415). Formes de tuberculosi òssia i pulmonar es difonen a partir d'una soca bovina de la vall del Po fins al nord d'Europa al segle XIII. El tifus, causa de la mort de sant Lluís, i el tracoma afecten més particularment els exèrcits croats en els seus llargs periples.
L’impacte generat d’aquestes epidèmies (a les quals també hi podríem afegir el d’altres malalties endèmiques per definició, com ara la lepra) afecta, de ple, comportaments religiosos, socials i culturals, així com també, evidentment, la demografia, l’economia, la política o la medicina. Tot això ens evocaria, fortament, la persistent visió de l’edat mitjana com un període terriblement fosc, tot i que l’època moderna tampoc no restarà aliena a molts d’aquests aspectes.
Fem un salt endavant i preguntem-nos com era la situació a Florència al s. XVII. Henderson, en el seu llibre Florence Under Siege, ens parla, per exemple, de com s’establien cordons sanitaris. Ja hem dit que el contagi s’atribuïa a l’aire corromput; la malaltia s’encomanava per l'alè i pel tacte. Així doncs, es van extremar les condicions higièniques relacionades amb les tasques de les carnisseries, la roba de llit, els residus humans, els fems, els captaires, les prostitutes i els jueus. A la primavera del 1630 es van endegar iniciatives per ajudar els pobres a sobreviure, als quals els patricis els aportaren generoses almoines.
Finalment, la pesta va arribar el setembre del 1630: es va establir la quarantena, així com mecanismes per fer arribar aliments a aquells que ho necessitessin. Els monestirs i les viles van convertir-se en espais d’aïllament, en llatzerets. Es tractava d’un sistema ben coordinat, amb personal mèdic i religiós. El suport de la família, dels amics i dels veïns també va ser molt important. I també, evidentment, van haver-hi dificultats; fruit de la mala situació financera, de la frustració, la criminalitat es va incrementar. Henderson ens descriu la reacció a la pesta com una intensificació de la vida ordinària: més neteja, més estigmatització dels pobres, més oracions i més gràcies.
Deia Marc Tul·li Ciceró que la historia és testis temporum lux veritatis vita memoriae magistra vitae nuntia vetustatis. Som les persones bons alumnes d’aquesta mestra sàvia?
Certament, aquesta epidèmia del Covid-19 no és la primera de la història ni, malauradament, tampoc no serà l’última. Recuperem incerteses profundes, pors ancestrals i correm el risc de paralitzar-nos, de caure en la inacció...; i ara més que mai és necessària l’acció que neix de la solidaritat, de l’originalitat, de l’adaptació màxima. Són també dies en què sovintegen arreu les citacions que ens remeten Giovanni Bocaccio, Daniel Defoe, Albert Camus, però, també, Mary Shelley, les quals ens inviten a rellegir els seus Journals of Sorrow, per exemple.
I, un cop hem escoltat les veus del passat, podem preguntar-nos sobre el futur. Què canviarà? I si no canvien tantes coses com imaginem, i si no aprenem de tot allò que estem vivint aquí i ara? I si la història ja no és la nostra mestra? Aquest seria el gran perill. Els temps de crisi són conjuntures d’aprenentatge forçós, però, la memòria, l'oblit, la ignorància o, fins i tot, la més grollera manipulació..., quin paper jugaran? Com analitzaran els historiadors i els antropòlegs aquesta pandèmia mundial dins de 100 o 200 anys? Haurem sabut estar, cadascú de nosaltres, a l’alçada? No podem fer pas història- ficció, haurem de deixar que la història es desplegui, però sí que podem, clar és, girar la vista enrere.
Thomas Hobbes deia, en el seu Leviatan, que hem d’escollir entre llibertat i seguretat. Algú dirà que la llibertat és bona, però la seguretat és millor quan l’alternativa és un risc constant de mort. Ara bé, fins a quin punt s’ha de deixar fer als governs? Ens poden vigilar massivament? Això significarà viure en un futur orwellià? Potser també ens caldria reivindicar un cert estoïcisme i recuperar Epictet: centrem-nos en allò que puguem controlar: el nostre comportament davant d’aquesta situació que ens desafia i interpel·la.
Fins ara, el focus del debat polític sobre el coronavirus ha estat gairebé exclusivament sobre les dimensions de la salut pública d'aquesta pandèmia, afegint-hi també la crisi econòmica i social que se’n deriva. Però, no podem pas negligir tota una altra història de desconcert, de patiments i d’angoixes profundes. Sens dubte que, a la llarga, serà la ciència i la medicina les que ens salvaran, i potser també les mesures econòmiques que prendran els governs. No obstant tot, a curt i mitjà termini, més enllà de governs, de medicina i de ciència, el que ens resguardarà serà el mateix que va protegir els nostres avantpassats: el seu comportament, la seva consciència i la seva solidaritat. I tant de bo aquests esdevinguin actituds permanents i no actes heroics ocasionals, perquè com va escriure Albert Camus: le bacille de la peste ne meurt ni ne disparaît jamais.
Núria Farré
2. VALORS FRANCISCANS I LA COVID-19 LLIÇONS FRANCISCANES DE LA COVID-19.
Tots estaríem d´acord en què els principals valors franciscans (encara que podrien ser extrapolables a altres àmbits) són la fraternitat, la pobresa, la humilitat, l´oració i una concepció de l´alegria. Perdoneu la meva pedanteria, no és la meva intenció descobrir la sopa d´alls, sinó la de transmetre com aquesta desgràcia que ha estat la pandèmia del Covid-19 m´ha fet reflexionar sobre els valors franciscans, la seva actualitat i la necessitat de portar-los a terme en la nostra vida diària quan aquesta es normalitzi (siguem creients o no, en tant que crec que aquests valors són, en la seva majoria, universals).
Anem a pams. Segurament el valor referència del franciscanisme és la fraternitat i aquests dies que hem estat confinats hem pogut observar com allò que passa a un germà situat a milers de quilòmetres ens afecta. Sempre ha estat així però, ara més que mai, en som conscients. També hem pogut veure la necessitat de la solidaritat entre tots els humans del món per fer front als grans problemes i que intentar solucionar-los de forma individual ens porta al desastre global, a la incompetència, la por i la desesperança. Per altra banda les trucades telefòniques, o a través d´altres mitjans tecnològics, s´ha demostrat que són molt necessàries per a mantenir l´ànim. Un cop més, doncs, la fraternitat efectiva es demostra com una de les millors eines humanitzadores. També hem pogut observar com l´activitat de moltes persones que voluntàriament dediquen el seu temps lliure a l´ajuda dels veïns i conciutadans s´ha convertit en quelcom imprescindible, vital i, per tant, quelcom de primera necessitat. Així, doncs, l´esperit fratern tan característic de l´esperit franciscà (encara que no únicament ni exclusivament propi del franciscanisme) és l´eina fonamental per a ser humans, per a convertir-nos en humans, per a desenvolupar-nos com a humans i per a viure com a humans.
No podem oblidar el valor de la humilitat. La Covid-19 ha posat de manifest la nostra debilitat, que no som gran cosa i que, en qualsevol moment, tot el que tenim, tot allò que presumptament ens dona la seguretat, desapareix, es fon en un no-res. Però no sols això, sinó que hem vist com han estat els més humils els que han sustentat la nostra civilització, la nostra manera de viure. Han estat les caixeres del supermercat, les persones que es dediquen a reposar el menjar o a netejar els edificis clau, els escombriaires i, sobretot, les infermeres les quals han fet més humana la vida durant aquests durs dies.
Una altra lliçó de tota aquesta tragèdia és que ha fet visible que moltes de les “necessitats” que aparentment tenim no són autèntiques necessitats. Quan es va anunciar el confinament ningú va buscar joies sinó paper higiènic. Tota una metàfora. Per què no mantenir aquest criteri la resta de l´any? La germana mort va afectar rics i pobres. Altra cosa són les conseqüències de la crisi sanitària, però en aquest punt hi entra en joc el valor de la fraternitat del que ja he parlat. No defenso la misèria sinó una vida allunyada de l´ostentanció, de l´opulència, del consumisme pel consumisme i d´un capitalisme salvatge que destrueix no sols la fraternitat i la dignitat humana sinó el mateix ecosistema terraqui de forma global. No deixa de ser curiós i molt cridaner el comportament dels animals en estat salvatge ara que els humans ens hem quedat a casa. Tota una lliçó però també una crida a la reflexió del que estem fent i com ho estem fent amb tota la resta de la creació.
Finalment voldria dir quelcom sobre la perfecta alegria franciscana fonamentada, principalment, en el concepte d´agraïment. Agraïment a Déu per la vida, per allò que hem pogut gaudir i pel temps que ho hem fet, per les sortides de sol, pel vermut del diumenge o, perquè no dir-ho, per la cerveseta en una terrassa una tarda calorosa d´agost. Per la gent que hem conegut, per tot allò que hem pogut compartir; per tot el positiu, pel tot el perdó rebut i per tot el perdó donat. També agrair als amics amb els que hem compartit el meravellós viatge que és el viure .
Finalment sols indicar que aquests dies haurien de servir també per poder (almenys per als cristians) dedicar un temps a un diàleg íntim i sincer amb Déu, a una oració fruit d´un exercici d´introspecció serè i sincer i que ens hagi portat, en la mesura del possible, al descobriment del jo més profund, en fer sortir a la llum la veracitat i l´autenticitat de la nostra fe. Per als agnòstics i ateus hauria de servir per dirigir la mirada al nostre interior i reflexionar sobre la nostra realitat, les nostres accions i el nostre entorn. Sobre el que fem bé i el que no com a individus i com a societat. No perdem tot allò positiu que ens ha portat, enmig de tot el negatiu, aquesta pandèmia.
Salut, Pau i Bé. Josep Serra i Sales.
3. Una mirada cap a l´horitzó de la transició
La irrupció sobtada i inesperada de la pandèmia per Covid-19 ha fet trontollar els maons de l´estil de vida al que estàvem adaptats actualment, sembrant el caos i la incertesa en el panorama individual, sanitari, laboral, econòmic i social.
I és que les epidèmies, juntament amb la fam i les guerres, han estat, tradicionalment, un dels grans mals que han amenaçat la humanitat.
Socialment, hem hagut d´aprendre a mantenir una distància inter-personal de seguretat i a restringir la mobilitat, en un context en el que, paradoxalment, mai com fins ara, la densitat de població en nuclis urbans havia estat tan elevada ni el fenomen de la globalització tan estès.
Des d´una visió mèdica, en els moments inicials, alguns signes d´alerta van ser l´observació de quadres d´infecció respiratòria de causa desconeguda, que no només afectava a persones d´edat avançada, sinó també a adults joves sans. En segon lloc, una taxa de mortalitat estimada propera al 2% (en estudis inicials)1. I en tercer lloc, un índex de propagació exponencial en el qual cada persona podia transmetre la malaltia a unes altres dues o tres persones2. La contenció ha resultat més difícil que altres brots perquè persones amb símptomes lleus o en fase pre-simptomàtica també podien propagar la malaltia.
Sota una perspectiva global, alguns dels reptes sanitaris que els estats han hagut d´afrontar passen per les millores en el cribratge poblacional massiu; la detecció de les persones malaltes, mitjançant les proves diagnòstiques, la disponibilitat de les proves diagnòstiques, la disposició dels equips de protecció, especialment pels treballadors en l´àmbit sanitari, l´establiment d´un tractament eficaç i el desenvolupament d´una vacuna.
Tots aquests reptes han confluït en un punt: el canvi és ben present en la dimensió biològica de la vida, i a vegades els canvis ens assalten de manera dolorosa, sobrevinguda i inesperada. Aquesta pandèmia ha posat a prova la nostra capacitat d´adaptació al canvi (individual, comunitari i institucional), un cop més, com tantes altres vegades al llarg de la història. Probablement el millor signe d´esperança sigui la manifestació de la força transformadora dels éssers humans. Altres signes a destacar són la resiliència del sistema sanitari que, amb pitjor o millor fortuna, no ha exclòs cap persona de l´assistència (cosa que no passa amb els sistemes d´altres països). També les onades de solidaritat i unió de milers de persones que, de manera altruista i espontània, han posat els seus talents al servei del bé comú, així com moltes empreses han sabut re- inventar-se i ajustar la seva producció a les necessitats poblacionals.
Una última reflexió, una de les propostes que ha emergit amb força ha estat la instauració del teletreball, que en l’àmbit sanitari s´anomena telemedicina4. Si bé, per algunes praxis administratives pot tenir la seva aplicabilitat, convé tenir present, per una banda, que l´acte mèdic requereix, en molts casos, realitzar una exploració física. Per altra banda, que la comunicació telemàtica té el seu propi lloc i caldrà una mirada
atenta a les seves repercussions com a via de comunicació efectiva que busca diagnosticar problemes de salut i acompanyar amb humilitat.
Aquests i altres aspectes s´hauran de tenir en compte a l´hora de fer una valoració de les iniciatives estructurals per tal que aquestes no se serveixin del caos, de la confusió o de la crisi per instaurar una atenció sanitària deshumanitzada i deshumanitzadora. Cal procurar que els instruments que haurien de ser un medi a disposició de les persones no acabin esdevenint un objectiu en si mateix relegant la persona en darrer lloc.
La història d´aquesta pandèmia, és una història del triomf de la vida. Una vida on els processos de transformació i renaixement hi són presents.
Bibliografia
1.- Wang, Chen, et al. "A novel coronavirus outbreak of global health concern." The Lancet. 395.10223 (2020): 470-473.
2.- Gates, Bill. "Responding to Covid-19: a once-in-a-century pandemic?." New England Journal of Medicine 382.18 (2020): 1677-1679.
4.- Hollander, Judd E., and Brendan G. Carr. "Virtually perfect? Telemedicine for COVID-19." New England Journal of Medicine (2020).
5.- Gandhi, Rajesh T., John B. Lynch, and Carlos del Rio. "Mild or Moderate Covid- 19." New England Journal of Medicine (2020).
4. ATURAR EL TEMPS
Anna Sàez Mateu
Al juliol, ni dona ni caragol. A més de 37 graus no es poden cometre excessos. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores. Un, dos, tres, pica paret. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. El motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És quan més es viatja i no se m’acut una estació de l’any menys idònia per fer-ho. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun. L’estiu és creuar el desert de París, Texas cada cop que se surt de casa; una invasió subtil de mosques. Sant Jordi és el contrari. És la primavera esquitxant amb roselles un horitzó verd infinit. Les tardes eternes, l’alegria de viure. Un dia en què es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. I encara que el calendari no el pinti de color roig, és una jornada laborable en què ens organitzem per fer mitja festa. El triomf, efímer, de l’anarquia.
Enguany, però, es farà realitat la sinistra metàfora que li vaig sentir emprar al propietari d’un viver entrevistat a la televisió. “L’única sortida que veig a les roses que teníem preparades serà per fer corones de morts.” Semblava una boutade, però va fer curt, perquè ni tan sols se celebren vetlles ni funerals. Sant Jordi no serà, com era previsible. L’aposta de la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes és passar la festa al 23 de juliol, en plena canícula. Visualitzo el carrer Major a petar de gent i sento aquell calfred que et recorre l’esquena quan entres en un cotxe que ha estat hores aparcat al sol. I potser és perquè em cremo i se’m desfan les ales a l’apropar-me al sol que penso que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència. L’intent èpic de fer girar l’engranatge que mou el món. Locke movent l’illa de Lost. No hi haurà un Sant Jordi de xancles que rellisquen en un peu suat, serà una altra cosa. Un succedani necessari per salvar el sector.
I va arribar el Dia del Llibre. Quan ens expliquen una història atroç viscuda en primera persona tendim a pensar que nosaltres no podríem passar per aquell trasbals físic o emocional. Fals. El llindar del dolor és com un d’aquells xiclets que recomanaven nou de cada deu dentistes —el desè vetllava pel negoci. La nostra capacitat d’adaptació té la flexibilitat de Simone Biles. Quaranta dies i seguim com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podem. O potser és que quan la vida es complica recordem que l’alternativa és pitjor. I t’acabes acostumant a tot. Fins al 23 d'abril. No sabíem que trobaríem a faltar tant Sant Jordi fins que ens el van prendre. Amb les imatges dels carrers buits ja hi comptàvem, però els balcons guarnits em van commoure. Era la constatació que ja no podrem mesurar la vida en primaveres, perquè sempre ens en faltarà una.
Ens volem creure la mentida que la diada es pot moure de data, aquella certesa amb què li diem a una criatura espantada que per més fosca que sigui la nit, l’endemà sortirà el sol. I així serà, i veurem les escates de drac al terra, amb els pètals de les roses que no es van regalar. I admetrem que ens sentirem una mica princesa bleda, que res no pot fer contra el monstre microscòpic que atemoreix la població. I esperarem Sant Jordi com qui espera Godot. Perquè tornarà, com les orenetes de Bécquer, i ens endinsarem al cau del conill que et porta al país de les meravelles. O, el que és el mateix, obrirem un llibre que encara
no sabem que existeix i farem cap a un món que recorrerem la resta de la nostra vida. No hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El Sant Jordi que va morir García Márquez vaig rememorar l’escena en què el capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?”. Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida”. Contra això, cap bitxo pot. Encara que portem la bandera groga del còlera seguim navegant, seguim llegint.
Text a partir d'articles publicats al diari Segre el 17-4-2020 i el 24-4-2020
5. L’avorriment
Forçats al confinament per la pandèmia, des dels diversos mitjans de comunicació, amb encomiable unanimitat, se’ns vol estalviar la desagradable, a cops insuportable, experiència de l’avorriment. Se’ns proposa que cuinem, i quins plats; se’ns encomana l’educació dels nostres fills reclosos, i se’ns en recomana, consegüentment, les estratègies pedagògiques; se’ns ofereix incomptables aplicacions de mòbil per aprendre idiomes, o per tenir cura de la salut, o per entretenir-se. No obstant això, la constància de la insistència a favor de la diversió, només informa de l’actualitat, fantasmal o real, del seu oposat; però, com si d’una excepció o d’una anormalitat es tractés.
Al contrari, aquesta emergència extraordinària i heretge de l’avorriment, en realitat és velada permanència. Quan treballem en el nostre ofici, o estudiem per al nostre futur, o quan fem esport i tenim cura del nostre cos, o quan juguem al casino o a la petanca; en definitiva, quan estem divertits, una ombra d’avorriment plana sobre la nostra activitat, sobre qualsevol activitat que puguem fer. Perquè l’absolutesa no és la nostra condició, la màxima diversió no està absenta d’un mínim avorriment; i, a la inversa, el més intolerable dels avorriments no deixa de coexistir amb alguna raquítica ocupació, com bellugar els dits de les mans, rinxolar-se un floc de cabells, o canviar contínuament el canal de la televisió, sense que ens plagui cap programa, prement sense parar el botó del comandament a distància.
Divertits molt o poc, per tant, l’avorriment és un malestar que, correlativament amb més o menys intensitat, sempre ens acompanya. Implica una separació, una distància, una discontinuïtat; i, com a malestar, una discrepància i una dissidència: estem disconformes amb nosaltres mateixos, sigui allò que sigui que fem. No es tracta d’una conformitat oculta encara pendent i que hauria d’acomplir-se, com un remordiment; sinó d’un moment coetani i antitètic de qualsevol possible conformitat que mantinguem o que ens proposem. Simplement, l’avorriment certifica la nostra exterioritat, la nostra estrangeria o forania, respecte de qualsevol activitat i en qualsevol moment.
Deslliurant-nos íntimament de la necessitat, l’avorriment compareix també com l’experiència enutjosa de la nostra llibertat. Ni en una cadena de muntatge, ni en el més estricte dels exèrcits, l’ésser humà no pot concebre’s com l’engranatge de cap màquina ni com l’anella de cap cadena, perquè l’efectivitat o la cohesió depenen de la seva voluntat; dit d’una altra manera, tot allò que som i tot allò que ens envolta, adquireix, finalment, la solidesa o la fragilitat de la nostra elecció. Per això, la bondat del món o la seva perfídia no ens és mai aliena; per això, no som mai innocents, ni tan sols de la nostra innocència. Per això, sempre pilots en la nau de la nostra vida, ningú no es pot considerar passatger acomodat o excusat.
Avorrits, malgrat tantes suggestions i sol·licitacions. Avorrits, no perquè estiguem reclosos entre les quatre parets de casa nostra, ni perquè les possibilitats de diversió s’hagin reduït dràsticament; sinó perquè una epidèmia inesperada i cruel ha tornat impossibles els vells compromisos, l’antiga diversió. Com que res no és allò que era, entre nosaltres i allò que solíem, s’ha instal·lat una cerca de desinterès, d’apatia, de desgana, d’abúlia, d’indolència; i l’obligació, tants cops menystinguda, a voltes oblidada, de la nostra llibertat. I, així, avorrits, ens qüestionem les nostres maneres de ser, el món en què
vivim, i com hi actuem; humans sobretot, i, de vegades, contra tot, finalment definim i redefinim allò que volem, des de l’avorriment.
Josep Maria Porta
6. Una oportunitat per arrelar-nos
M’agradaria creure que després que tot això hagi passat, aconseguirem destriar millor el gra de la palla, pel que fa a la informació. Potser serem més exigents, tant en el fons com en les formes, i ens haurà cansat de tal manera el brogit mediàtic, tota la fressa de rumors i conspiranoies, que sabrem distingir els bocamolls a primer cop d’ull. Tothom pot imaginar múltiples conseqüències de la pandèmia en l’àmbit econòmic, social, ambiental, polític... Però, en qualsevol cas, els pronòstics els hauran de fer economistes, sociòlegs, geògrafs, ambientòlegs i politòlegs. Són els científics els qui han de posar a prova les respectives teories sobre cadascun d’aquests àmbits fàctics per mitjà de prediccions basades en les metodologies corresponents. No hi ha res més a dir aquí, si no volem córrer el risc d’esdevenir opinadors qualssevol, sofistes de baratillo, i d’estrafer el nostre gremi, que prou se les ha amb un ministre esdevingut caricatura de la nissaga socràtica. Tenim l’oportunitat de convèncer-nos que ha de parlar i mereix ser escoltat qui veritablement en sap.
En segon lloc, i si rescatar la veritat no fos prou guany, podem pensar en les conseqüències ètiques de tot plegat. Aquest és l’àmbit pròpiament filosòfic. D’això sí que en podem parlar, per bé que tot sistema ètic no és res per si mateix si no condueix a una pauta d’actuació. I em va bé reivindicar, en aquest punt, el que el 1943 deia Simone Weil enmig d’una situació traumàtica com va ser la Segona Guerra Mundial. En un llibre de lectura obligada aquests dies, L’arrelament1, ens indica que tota renaixença, tota reconstrucció després de l’ensulsiada, passa per la consciència del sofriment i la renúncia. Perquè és només des de l’experiència del sofriment i la renúncia que neix en la persona l’empatia i la compassió. I és a partir de l’empatia i la compassió que es genera l’acció social, solidària, la vertadera fraternitat que ens vincula en un tot, que ens hi arrela.
A aquesta pandèmia, hi hem arribat des d’una societat de consum on ni el sofriment ni la renúncia hi tenien cabuda. En no ser atractius per vendre res, han estat ocultats, proscrits, silenciats. El somni occidental ens feia creure blindats. No obstant això, el dolor físic existeix i ens fa conscients de la veritat de la condició humana, ens revela que la nostra autonomia és enganyosa, ja que estem sotmesos a la necessitat mecànica, a les lleis que regeixen l'ordre del món, que fan que l'ésser humà sigui un ser vulnerable, fràgil i mortal.
Se m’acut que potser en traurem això: recuperar el valor de la veritat i fer-nos conscients de la nostra vulnerabilitat. Però temo ser massa optimista.
Eduard Batlle (@batlle_e) Professor de filosofia i poeta
1 WEIL, Simone: L’arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l’ésser humà. Barcelona: Edicions de 1984, 2016.
7. CONFINAMENT
Informen, els mitjans, que l’estat d’alarma no és el que preveu la legislació ordinària en emergències sanitàries. A la conca d'Òdena, es va ordenar el confinament el dia abans que es declarés aquesta, per iniciativa de la comunitat, i només amb autorització judicial, com preveu l'Article 8.6 de la jurisdicció de contenciosos. La comunitat és qui veu i viu de prop les coses i els bons resultats. L'exemple d'Alemanya: l'Estat coordina un marc general, i les decisions són de cada land. Més pesquis i respecte al poble.
Rifar-se la llei existent i suficient per fer la seva és indicador d'una larvada rebel·lió del poder contra el poble sobirà, i més amb les formes histriòniques i ridícules del muntatge de “la autoridad competente”. Sense afegir "militar por supuesto", però dient declarar la guerra al virus, integrant militars en un boirós comitè de crisi o així, que animaven la lluita contra el Covid-19 amb arengues casernàries, i traient l'exèrcit al carrer. Un avís en tota regla de "por donde andan los tiros". La guerra real és contra els que tenen competències apropiant-se-les, i contra les llibertats anul·lant-les. És el poder que volen: l’absolut de dictador, com el de la malaltia, fent viure la gent dues pors. Vergonyosa contribució a la pau social, que els importa un rave.
La gestió desordenada, la incompetència de "la autoridad competente", on primer és imposar la seva sense escoltar les comunitats, regne de la improvisació, les contradiccions, les mentides, els desastres, fins a ser el primer país en percentatge de morts i un dels primers en mentir. Perquè ells no han de rebre lliçons de ningú..., ni consells. També es confinen a si mateixos en la seva torre d’ivori, el dels queixals dels elefants del cap d'Estat caçador.
Quan compareix el "competente", el seu enrevessat discurs no il·lustra, estaborneix. Amagar la irracionalitat darrere de paraules és anar contra la raó, i el qui va contra la raó va contra la voluntat i la persona. Raó i voluntat són els pilars de la vida sempre matisats pels sentiments i per les emocions, que marquen el bon o mal humor, la química de l'organisme, en definitiva, la salut.
Per tant, preguem Déu davant la que, en tant que faltats, en diuen nova normalitat, una ximpleria, perquè si una cosa és nova no és normal. El virus i els mals espirituals generats seguiran aquí. I el poder també.
Hug Banyeres, doctor en Filosofia
8. De l’epidèmia a la pandèmia i la “visita” als amics
No són moments per jugar amb etimologies. Us avanço que no sóc epidemiòleg sinó filòleg i em dedico a filosofar (de fet, em toca ensenyar Heràclit, Parmènides, Epicur o Plató a la Universitat de Lleida en una assignatura optativa). La dificultat del moment en què vivim ens empeny a no parlar més que de l’actualitat. Això no obstant, tothom ha sentit dir alguna vegada que el mot “pandèmia” prové del grec “pan” (tot) i “démos” (poble), sobretot quan la premsa assenyala que el coronavarius va esdevenir pandèmia, tal com ens han repetit els titulars fins a la sacietat (“els contagis locals del Covid-19 amenacen amb pandèmia” o el de fa dos mesos —cf. diari Segre): “l’OMS declara que el coronavirus s’ha convertit en una pandèmia”. Vull assenyalar, però, quelcom que potser no interessa massa als empresaris o als economistes: que hi ha altres termes de significat similar al de pandèmia, com ara “epidèmia” o “pesta”, on trobem un doble problema. D’antuvi, ambdós són polisèmics i d’origen ben distint (grec i llatí, respectivament); en segon lloc, els seus significats propis es van confondre en la seva aplicació dins de l’àmbit de la medicina.
En llegir, fa poques setmanes, un treball molt ben documentat sobre el vocable grec epid?mía i la seva identificació amb el llatí pestis, a càrrec de Luis M. del Pino (Dynamis vol. 28, 2008), m’ha semblat interessant de resumir un parell d’idees importants i bàsiques que en aquest treball s’hi palesen. La primera, que el significat original del mot “epidèmia” era “visita”, “arribada a un lloc”. En aquest sentit, Plató en fa un ús abundant com quan al seu Parmènides,
127.a.5 diu: «Tan bon punt va acabar amb ell, els seus germans li explicaren quin era el motiu de la nostra presència; ell em va reconèixer, atès que em recordava de la meva anterior visita». Aquest terme grec (“epid?mía”) fou traduït al llatí com a morbus popularis o vulgaris, això és, com a “malaltia col·lectiva”.
Així, doncs, els grecs s’hi referien contínuament amb la idea de “visita”, “arribada” o “irrupció” de quelcom nociu que venia de fora, i els seus traductors llatins ho entenien com a malaltia col·lectiva o “epidèmica”. En un passatge d’Epidèmies VII, (1) 59 hi llegim: «A Cares, a l’hivern, després d’agafar una tos epidèmica, va tenir una febre aguda». En aquesta frase, hi copsem com Hipòcrates hi assenyala que aquesta tos era comuna a més habitants d’aquella contrada i per això la qualifica d’“epidèmica” i, per tant, remarca la idea de l’arribada o la visita, no només a Cares, ans a la resta dels habitants d’aquell indret.
La segona idea que volia emfasitzar succintament és que, durant el Renaixement, l’equivalència entre “epidèmia” i “pesta” es veurà consumada, i el terme “pesta” s’anirà usant més de mica en mica. Així, el metge francès N. Lemelin establirà un sil·logisme relatiu a la “pesta” el 1628, reproduint la idea expressada al llibre hipocràtic De natura hominis amb el terme “epidèmia”, i al citat “Sobre els flats”, amb el terme loimós: «Ja que la pesta és la més disseminada de les malalties, la seva causa ha de ser la més disseminada, com l'element més disseminat és l’aire, i aquest és l’element causant de la “pesta”». La locució “Pesta Negra” s’utilitzà, habitualment, per dissenyar la gran epidèmia de pesta esdevinguda a mitjan segle XIV, que és anacrònica, ja que es va poder emprar uns segles més tard. Tot i ser el seu origen enigmàtic, aquesta expressió s’ha volgut relacionar amb la llatina Atra mors, expressió que es troba en textos de Virgili, Lucreci i Sèneca. Altres cronistes del segle XVIII procedents de Dinamarca la van acunyar. Com assenyala L.
M. del Pino, la historiografia mèdica ha estat capaç de posar en relleu que el Llibre de les epidèmies hipocràtic és el primer text que recull històries clíniques completes; tanmateix, no ha relacionat el sentit originari del seu títol —“epi- dèmia”, com a visita del metge als parents— amb el seu contingut —una col·lecció valuosa d’històries clíniques.
El mot grec epid?mía volia dir, originàriament, “visita”, “arribada” que, com hem vist, es referia a la visita del metge al pacient, o viceversa; mentre que la paraula llatina “pesta” feia referència a una malaltia contagiosa inespecífica. Tanmateix, epid?mía significarà una malaltia estesa arreu, com la pesta. Així, doncs, “epidèmia” i “pesta” han acabat coincidint en la seva significació. En conclusió, el Covid-19 ens ha visitat, ha fet irrupció entre nosaltres, sibil·linament, i és tan infaust que ha deixat les nostres ciutats tocades de mort. Però se n’anirà. Aquest és el sentit del mot: va i ve. No en tingueu cap dubte, ens en sortirem d’aquesta pandèmia, però amb un veritable i ingent desig de “visitar” els amics, amb una mena de “visita” postCovid ben diferent a la qual ens ha fet la ferotge “epidèmia” actual.
9. LA PESTA SOM NOSALTRES
Fa tres-centes anys i escaig, Daniel Defoe va escriure A journal of the plague year (Diari de l’any de la pesta), on explicava l’experiència dels londinencs, de l’any 1665, quan van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.
El relat en primera persona revela que les mateixes conductes insolidàries d’aleshores es reprodueixen en els nostres dies. Són capteniments individualment racionals, però col·lectivament suïcides. Defoe explica que al començament de la malaltia els més rics van abandonar Londres cap a les seves residències al camp, cosa que va provocar, inevitablement, l’extensió de l’epidèmia al voltant de la ciutat i, arreu, com aquesta afectava especialment els més pobres. És clar que és racional escapar de la pesta, o del coronavirus, perquè si jo no estic infectat, o, si més no, ho crec així, per què he de restar al costat dels infectats, a risc d’infectar- me jo? Però aquesta conducta individual és contrària als interessos del col·lectiu, i, fins i tot, eventualment, als meus propis interessos. Si estic infectat, no solament moriré jo, sinó que mataré altres. Si no estic infectat és possible que em salvi, però altres, infectats, que hauran seguit el meu exemple, n’infectaran altres, i potser a mi mateix.
Podem imaginar com segueix el relat: la gran por, els confinaments forçats dins de les cases, els crits desesperats dels veïns sans de les cases clausurades per la policia de la ciutat, virtualment condemnats a morir amb els seus veïns infectats, les fugides per les teulades d’uns i altres perquè no podien suportar estar empresonats en cases de mort; la difusió de la malaltia, pares desesperats davant dels cadàvers dels seus fills, criatures mamant del pit de les seves mares mortes i mares veient morir criatures als seus braços, individus embogits corrent pels carrers, altres llençant-se als fossars on cremaven els cadàvers, exasperats, maleint el nom de Déu. Defoe explica que hi havia persones que, un cop eren conscients que havien caigut malaltes, rondaven pels carrers, no solament indiferents al perill que suposaven per als altres, sinó desitjosos d’encomanar-los el seu mal, com posseïts per una ràbia cega contra els seus semblants.
I enmig de tot això, la pesta de la irracionalitat, que feia que la gran massa —com sempre, els pobres, ignorants i espantats— sucumbís als falsos metges, endevinaires, futuròlegs i venedors de remeis fraudulents, que mataven en lloc de curar. Ja sabem que nosaltres en tenim de globals, com Donald Trump i el seu desinfectant; com locals, amb l’inefable Josep Pàmies i el seu MMS. Que els morts els caiguin damunt.
L’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava, que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i, accidentalment, van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.
En fi, sigui com sigui, cal que pensem en el dia en què tot això acabi i quin determini prendrem, si estar agraïts perquè la pandèmia ens ha estalviat i tractar de reajustar les nostres vides, o retornar als hàbits de sempre.
Ramon Camats: «Cave Canem», SEGRE.com. Dissabte, 2 de maig de 2020.
10. L’ÈTICA DE L’AUTORESPONSABILITAT COM A SALVAGUARDA CIUTADANA
Possiblement, dintre de la crisi del Covid-19, el que més ha impactat en la nostra societat ha estat l’obligació del confinament total, el qual restringeix i impedeix un dret fonamental com és el de lliure circulació. La fonamentació utilitzada per reduir aquesta llibertat era el de la salvaguarda de la salut pública.
Segons l'OMS, la salut pública engloba totes les activitats relacionades amb la salut i la malaltia, l'estat sanitari i ecològic de l'ambient de vida; l'organització i el funcionament dels serveis de salut, planificació, gestió i educació; i poden ser desenvolupades, aquestes àrees, per una administració pública.
Aquesta ha estat una decisió del Govern central, emparat jurídicament en el marc de l’estat d’excepció. Certament, ha estat un decisió protegida per les recomanacions que feien les autoritats sanitàries, però era l’única forma possible d’impedir la propagació de la pandèmia? Certament, no.
A diferència del model adoptat per l’Estat espanyol, a Suècia s’ha optat per la via menys intervencionista d’Europa, en la lluita contra la pandèmia. Ha desenvolupat una acció fonamentada en una tancada flexible amb mesures enfocades a col·lectius concrets, i en l’autoresponsabilitat dels seus ciutadans.
Reconèixer la responsabilitat de les persones en la cura de la salut genera múltiples conflictes i dilemes ètics. Així doncs, a partir d’aquesta premissa reflexiva, vull fer la meva aportació sobre les conseqüències de la supremacia del control de l’Estat sobre la salut, o l’opció de l’autoresponsabilitat.
Afirmem l’(auto)responsabilitat com a “capacitat” que té tot subjecte de prendre postura reflexiva en relació a ell mateix i a la vida pròpia, i jugar un paper essencial respecte a la tasca de renovació de la vida en si.
Dins el marc de la filosofia política, un element de debat ha estat com es relacionen les administracions públiques amb la societat a la qual han de servir: si com a súbdits, o com a ciutadans. Per tant, a partir de les reflexions de Husserl i Popper, vull aportar la meva visió sobre el conflicte ètic-polític que planteja el Covid-19.
Ara crec que caldria tornar a llegir un text de Husserl que em va copsar força en el seu dia i que ens pot aportar molta llum sobre el debat que he plantejat: “Meditación sobre la idea de una vida individual y comunal en absoluta autorresponsabilidad”.
L'ètica personalista, desenvolupada per Husserl i fonamentada en l’autoresponsabilitat, és l’ampliació de l'ètica formal de l'imperatiu categòric kantià. Husserl, quan parlava de la filosofia, es referia a la fenomenologia com a la filosofia de l’autoresponsabilitat radical.
Tot subjecte individual és membre d’una comunitat i, per tant, hem de distingir entre l’autoresponsabilitat de l’individu i la de la col·lectivitat (cessió de sobirania personal en mans dels organismes de l’Estat); però, alhora, aquesta societat no pot autoresponsabilitzar-se si no és mitjançant el subjecte personal individual, per tant, l’autoresponsabilitat abasta, en el seu si, uns deures envers aquesta.
Tota societat és una síntesi dels individus que la formen, una col·lectivitat formada a partir de les accions interpersonals, gràcies a l’acció social d’uns envers els altres; l’autoresponsabilitat vers la pròpia comunitat, la de cada individu, entrecreuada amb la d’altres individus, la qual ha de ser l’eina que solidifiqui i doni harmonia a la comunitat plena, segons Husserl i que jo signo absolutament.
Cal recordar, ara, les aportacions al tema de debat, de Karl Popper, el qual sempre m’ha interessat més per les seves reflexions en filosofia política que en epistemologia, malgrat la seva gran aportació epistemològica de la teoria de la falsació.
En el seu llibre La sociedad abierta y sus enemigos —crec que no existeix l’edició en català—, societat tancada és tota comunitat no-democràtica i, més específicament, les societats totalitàries (feixisme i comunisme). En aquesta mena de col·lectivitats, hom predica la submissió de l’individu a l’Estat i la dominació de les generacions actuals a les futures. No s’admet la crítica i es regeixen per la tradició, per la doctrina oficial indiscutible o per la saviesa il·luminada dels dirigents (altrament dits experts). Per a Popper, societat oberta és la comunitat democràtica de model occidental, és a dir, amb llibertat d’expressió, democràcia participativa i economia de lliure empresa. La seva característica fonamental és que propugna i encoratja la iniciativa individual. En una societat oberta, els individus que la formen han de ser, indestriablement, lliures i responsables dels seus actes.
Hom podria pensar que, com que vivim en una comunitat amb entramat institucional democràtic, vivim en una societat oberta. Però tenir la carcassa institucional, no significa que les premisses d’acció pública siguin democràtiques. Popper era plenament conscient de les amenaces internes i externes que havia de patir la civilització occidental, i que tenir una col·lectivitat d’entramat institucional democràtic no implicava tenir una societat oberta i lliure, capaç d’assimilar i articular el respecte a la llibertat.
Ara però, els enemics de la comunitat oberta, aquelles forces autoritàries del retorn a la caverna que Popper denunciava fa mig segle, com una amenaça per a la feble democràcia occidental, continuen tractant d’enderrocar-la. Ara no es presenten com a feixistes o comunistes, sinó com a servidors democràtics públics, que amb eines més subtils —el retall de les llibertats cíviques i els drets humans amb la coartada de la inseguretat i la por— pretenen aconseguir el mateix que els enemics de la societat oberta que ens indicava Popper. Per tant, ara més que mai, l’eina de defensa del dret de l’autoresponsabilitat és l’eina més eficaç en la defensa de les comunitats obertes que ens plantejava Popper.
La màxima plasmació de la llibertat personal és l’autoresponsabilitat. Com ja ens va ensenyar Erich Fromm, les col·lectivitats que tenen por de la llibertat, de la pròpia llibertat, la plasmació màxima de la qual és el principi d’autoresponsabilitat, són les comunitats que amb major facilitat desenvoquen en una societat tancada.
Cal recuperar i defensar el paradigma de l’autoresponsabilitat com a màxima premissa de construcció del principi de ciutadania, com a subjecte primer de tota acció pública i política. Una llibertat absoluta comporta una autoresponsabilitat rotunda, si no estarem cedint part de la nostra sobirania personal a uns poders de l’Estat, que, per pròpia salvaguarda, anteposaran els principis de raó d’Estat, enfront dels drets dels ciutadans. Ens trobem davant un enfrontament dialèctic entre els motius d’Estat, com a salvaguarda de les seves pròpies institucions, i els principis de llibertat i d’autonomia personals, els quals són l’únic marc d’acció individual que ens permet ser plenament lliures, que ens permet ser plenament ciutadans.
XESCO GUILLEM i CRESPO